La Nostra Història
Sabeu que s'hi feia abans al Saltiró? Doncs la part de darrera era una serreria de fusta; l'avi de la Rut i l'Adolf (actuals directors de l'escola), en Jaume Baqués, proporcionava combustible a tot L'Hospitalet. Quan arribava Nadal, a més, també venia tions (bé, de fet no els venia, els regalava, per què l'avi deia que les il•lusions dels nens i les nenes no es paguen amb diners...).
Una nit de Nadal, un d'aquells tions de l'avi, va cagar un esquirolet... Sabeu com es deia? Ho heu endevinat!!! Es deia Saltiró.
La part de davant (on hi ha hagut sempre la major part de l'escola) era la casa de la senyora Lola... La senyora Lola tenia tot l'aspecte d'una bruixa bona d'aquelles que surten als contes; havia estat propietària (ella o algú de la seva família) d'una fàbrica de vidre i guardava, en diverses habitacions de la casa centenars de taps , ampolles de vidre i aquelles llàgrimes de les làmpades d'abans. Quan s'obria el llum, els sostres semblaven aurores boreals, s'omplien de llumetes de tots els colors, i qualsevol passa que s'hi feia sonava com el dringar d'un munt de campanetes...
La il•lusió d'aquells tions i la màgia d'aquelles llumetes, volten encara pel Saltiró.
La Flora García i Plans (mare de la Rut i l'Adolf Baqués), va tenir la pensada de posar una escola en aquella caseta de conte de fades del carrer Prat de la Riba.
Tenia un terrat on jugar i una entrada acollidora, que rebria totes les famílies com si els fes una abraçada. De les mans del Josep Maria Baqués, el seu marit, va sorgir tota la resta: tauletes, cadiretes de fusta encantadores, els dibuixos del pati, el vaixell...
Quan L'1 de setembre del 1977 finalment va obrir el Saltiró, hi havia quasi més educadores que nens i nenes, en l'única aula de que disposàvem aleshores... Però junt amb els quinze alumnes, hi havia també il·lusió, vocació, ganes de treballar i un projecte a portar endavant: atendre els infants i les seves famílies.
Volíem crear un espai que no fos tan sols un "aparcament", si no una eina més al servei dels pares i mares, a l'hora d'educar i criar els seus fills i filles.
Avui tenim ex-alumnes que no trigaran gaire a presentar-nos el xicot o la xicota, i fins i tot alguns que ja ens porten la seva filla o el seu fill. Que tots i totes ens recordin i ens estimin igual que nosaltres a ells i elles, és la nostra joia i el nostre orgull.
Però un dia vàrem marxar. Es tancà la gran porta de fusta i per primer cop des de 1977, no es tornà a obrir.
El 5 de gener del 2007, van venir màquines enormes i van tirar a terra l'edifici encantat. S'havia tornat massa vellet i era necessari un nou espai.
Però la seva ànima ens la vam endur. Concretament dos números més enllà del mateix carrer, a una escola provisional. Allà ens hi vam estar fins que van acabar les obres...
Les obres se'ns van fer eternes... Des del pati de l'escola provisional veiem la grua blava girar i girar...
Però tot arriba, i el setembre del curs 2009 - 2010, es van obrir les portes de la nova escola.
Vam portar-hi el tions regalats i les llumetes de vidre. En el nou Saltiró es tornen a sentir les rialles i els plors. Llueixen il·lusions i projectes en els ulls dels petits i dels grans, com sempre ha estat i com ha de ser, per que el Saltiró és molt més que un edifici...
El Saltiró som totes i tots!
